L’esport és una permanent font d’inspiració. Ofereix històries emocionants. Lliçons de vida. Transmet el millor de l’ésser humà: afany de superació, constància, resistència, capacitat per a sobreposar-se a les decepcions… Un dels últims exemples ha tingut com a protagonista a un esportista de la Comunitat Valenciana. En concret, a Sebastián Mora, recent medallista en el Campionat d’Europa de ciclisme en pista.
L’esportista de la Comunitat de l’Esport (Vila-real, 34 anys) va patir una fractura de la clavícula dreta el passat 5 de juny, quan participava amb la selecció espanyola en la Bahnen-Tournee en Singen (Alemanya). Tres dies més tard, va haver de passar pel quiròfan. A partir d’aquell moment, encara que és fondista, va haver d’emprendre una lluita contra el rellotge per a poder arribar a l’Europeu de Munic. Ho va aconseguir.
Una vegada a Alemanya, Mora ha protagonitzat tota una heroïcitat. Només dos mesos després de sotmetre’s a una complexa intervenció quirúrgica, l’esportista castellonenc es penjava la medalla de bronze en la prova combinada de l’omnium, disciplina olímpica. Un bronze que va poder ser or, perquè els metalls es van resoldre en l’últim sprint, en l’última volta de la prova de puntuació, la quarta modalitat de l’omnium. D’aquesta manera, el ciclista es consolida com un actiu molt sòlid. Com un valor molt fiable. I reafirma el seu idil·li amb els Campionats d’Europa, certàmens en els quals, amb anterioritat, ja havia acumulat sis ors.
Sempre has dit que eres ambiciós i que aspires al màxim, però imaginem que aquest bronze ha sigut especial. Ha sigut un dels millors moments de la teua carrera?
Tant com un dels millors moments de la meua carrera com a ciclista, no, però sí han sigut una medalla i un episodi molt especials. Feliçment, mai havia tingut una lesió d’aquesta importància. És a dir, tot el que he viscut i tot el que he hagut de fer en les setmanes prèvies a l’Europeu era una cosa nova per a mi. I la veritat, ha sigut molt dur. Han sigut dos mesos d’un enorme sacrifici. Realment, només he “preparat” el torneig en les últimes quatre setmanes. Estar a Munic ja era un assoliment. Aconseguir una medalla, el màxim.
Vas aconseguir l’or, però podies haver sigut perfectament plata i, fins i tot, or. Et va saber greu, et va frustrar, no ocupar una plaça més alta en el podi?
Sempre dol no guanyar, clar. A més, quan totes les medalles en els anteriors Europeus han sigut d’or, i, quan, en aquesta ocasió, tot va estar tan ajustat i el podi es va resoldre in extremis, a última hora. Però bo, un tercer lloc en l’omnium d’un certamen continental és un excel·lent resultat. M’ho diuen fa un mes, i l’hauria signat sense dubtar-lo.
Fins a quin punt et va condicionar la teua recent convalescència i la teua operació de clavícula?
Molt. En primer lloc, perquè no vaig arribar en plenitud, no vaig arribar en òptimes condicions, no vaig arribar al 100%. I després, perquè, a mesura que anava acumulant esforços, patia més molèsties. Per exemple, en l’última prova de l’omnium, en la puntuació, em faltava estabilitat al braç i l’esquena, em feia mal l’escàpula, vaig intentar alçar-me damunt de la bici per a fer un esprint i no vaig poder…
L’endemà, vas ser cinqué en la madison formant parella amb Albert Torres. Tornàveu a competir junts un any després, no el féieu des dels Jocs de Tòquio. Vau acusar aquest llarg parèntesi?
Per descomptat. Abans de cada gran esdeveniment, preparem la madison a consciència. En aquesta ocasió, entre el meu contratemps i les obligacions d’Albert amb el ciclisme en ruta, no l’hem pogut treballar com ens agrada i és habitual en nosaltres. Quant a compenetració, mirades o gestos, no ho notem tant, però en el tècnic, sí, bastant. Amb tot, si no arribem a patir les dues avaries que vam tindre en plena carrera, podíem haver optat al podi.
Finalment. Dins de dos mesos, se celebra el Mundial a França. Esperes arribar en perfectes condicions? I, a més, aquesta medalla en l’Europeu et transmet un gran missatge de cara a la carrera cap als Jocs de París 2024, veritat?
Respecte al Mundial, l’expectativa és bona. Tenim dos mesos per davant i, sí, per descomptat, arribaré molt millor. A més, en el Mundial, hi haurà molt més nivell. És a dir, haurem de preparar-ho perfectament. I quant als Jocs, per descomptat, aquest és el gran objectiu, però encara queda molt. Però el que més m’ha transmés aquest bronze de Munic és que no hi ha millor recepta que el treball, la constància, el sacrifici i la lluita per un objectiu.
Progressió d’Alejandro Martínez Chorro
El Campionat d’Europa de ciclisme en pista ha deixat també una nova demostració de l’evolució d’Alejandro Martínez Chorro. L’esportista alacantí (Sant Vicent del Raspeig, 24 anys) va tornar a evidenciar que és molt competitiu en la prova d’1 km contrarellotge, disciplina que no és olímpica i en la qual va fregar el podi. Però potser, més important que la quarta plaça en 1 km, ho és la progressió exhibida en el keirin, modalitat que sí que forma part del programa olímpic. Martínez Chorro va acabar 10é d’un total de 20 competidors, però va estar molt prop de passar a la final A, la que disputen els 6 millors de les semifinals. Es va quedar fora d’aqueixa final Per centèsimes. “Som ací. He fet un pas més. M’he demostrat que puc fer-ho bé en el keirin. A veure què tal se’m dona el Mundial, però torne reforçat d’aquest Europeu. L’objectiu és arribar bé a 2023, quan comença realment el camí feia París 2024. Des d’ahir, soc més optimista i tinc més il·lusió”.
