Un quintet estel·lar. Vega Gimeno, Sebastián Mora, Quique Llopis, Pablo Herrera i Lola Riera han visitat este dimarts la Fundació Trinidad Alfonso per a compartir els seus èxits en els Jocs Olímpics de París i les seues sensacions després de la celebració de la gran cita, en la qual van participar 23 esportistes del Projecte FER, iniciativa impulsada per la Fundació, el mecenes de la qual és Juan Roig. A més d’ells, altres 13 figures de la Comunitat Valenciana es troben competint en els Jocs Paralímpics, que s’estenen fins diumenge que ve 8 de setembre i que ja han deixat, de moment, tres medalles per a la delegació valenciana.
Vega Gimeno i la seua lluenta plata
En la cita convencional, Vega Gimeno va ser la gran medallista en bàsquet 3×3. La jugadora valenciana ha exhibit la lluenta plata que va guanyar al costat de les seues companyes Juana Camilion, Gracia Alonso d’Ermini i la també valenciana Sandra Ygueravide. “Ja només ficar-nos en els Jocs era un premi després de la decepció de quedar-nos fora de Tòquio en una pròrroga. L’objectiu era intentar ficar-nos en quarts, no la medalla. Però la veritat és que vam estar molt bé. Tenim eixe gen competitiu que altres països no tenen”, ha comentat Vega davant una nodrida representació de la premsa desplaçada a la seu.
L’exjugadora del Casademont Zaragoza, que ha deixat el 5×5, però que pretén continuar la seua carrera en el 3×3, ha explicat com es va assabentar el seu conjunt que havia classificat directament a semifinals, sense passar per la ronda prèvia de quarts de final després de la fase de grups: “Nosaltres estàvem convençudes que estàvem fora de les semifinals, però no sabíem exactament la regla per a passar directes. Els vam dir a les canadenques que havien avançat elles, quan va entrar el comissari de FIBA a la sala i va dir havíem passat nosaltres. Es va fer el silenci. Havíem vist els brackets, però pensàvem que es tractava d’un error”.
Una de les notes curioses de la jornada ha sigut la pregunta de Sebastián Mora, el ciclista FER que va aconseguir un diploma en la prova de madison, en la pista, i que es va vestir de periodista per a interessar-se per les sensacions de Vega: “Abans de la final… vau recordar com us vau classificar per als Jocs amb aquella canastra d’esquena de Gracia Alonso?”, ha preguntat Mora. “Ho parlem just abans d’eixir a pista. Anàvem a jugar una final olímpica, i era l’únic partit que anàvem a poder gaudir al 100%”, ha replicat Vega Gimeno.
Sebastián Mora, a la vora de la medalla
I és que el ciclista de Vila-real també va viure emocions fortes en els Jocs. Va estar a punt de pujar-se al podi i brindar-li una altra medalla a la delegació espanyola, però una caiguda del seu company Albert Torres li va fer protagonitzar el que haguera sigut una gesta: mai en una madison un membre de l’equip havia completat 35 voltes sense el seu relleu. “La sensació és que es va deixar de guanyar una medalla”, ha dit, meridià, Sebastián Mora.
“La prova s’estava donant com nosaltres volíem. Amb un segon abans hauríem estat en temps de medalla. Guanyar és súper difícil, però el metall estava assegurat. Cal valorar el diploma perquè vaig fer 35 voltes només i el més fàcil era abandonar, però ho vaig descartar pel compromís amb mi mateix, amb el país i amb la gent que està al meu costat”, ha afegit Mora.
Quique Llopis és un dels millors corredors de tanques del món
El que també va firmar un espectacular resultat en els Jocs va ser Quique Llopis. D’haver igualat la seua marca personal de 13.09 en els 110 metres barres, hauria aconseguit un metall olímpic sent l’únic europeu en una final dominada pels millors corredors de tanques del planeta. Entre ells, el mateix Quique, que ja és un d’ells. Potser per això, malgrat emportar-se un diploma que posa de manifest la qualitat de l’atleta de Bellreguard, només davant el perill davant estatunidencs i jamaicans, es mostra autoexigente: “Sempre m’exigisc un poc més, i més sabent que la carrera de la final no havia sigut bona. Fa un poc més de ràbia, però després en fred assimiles tot i t’adones del que has fet”, ha reconegut.
Llopis afronta ara una altra temporada de vertigen, amb el Campionat del Món d’atletisme a l’aire lliure de Tòquio com a competició estrela. La prepararà amb manyaga, però abans necessita un descans després d’un xicotet revés en el seu turmell durant les últimes setmanes: “Estic bé. Volia acabar la temporada competint i acabar de demostrar l’estat de forma, però vaig tindre un esquinç ximple entrenant”, ha revelat.
Pablo Herrera és llegenda del voleibol de platja
“Sembla que ha passat un any dels Jocs”, comentava Pablo Herrera entre riures. I és que, després de competir en els seus sextos Jocs Olímpics a París, va ser a l’Europeu i, després, al Campionat d’Espanya, de la mà del seu inseparable Adrián Gavira. Amb ell, va aconseguir un diploma olímpic i van superar, per primera vegada des que competixen junts, la barrera dels octaus de final d’uns Jocs. “L’equip va rendir de manera increïble. Quan decidim competir per anar a París, ens mirem a la cara Adri i jo, i sabíem que les dificultats físiques anaven a existir, per l’edat. Sempre hi ha hagut alguna lesió que ha provocat minvaments en l’equip, però Fran Marco (el seu entrenador) també ens va animar a continuar”, ha relatat Herrera, que amb 42 anys es va convertir en el jugador de voleibol de platja amb més participacions olímpiques de la història. Una autèntica llegenda.
“Los Angeles queda molt lluny, quatre anys més es veuen impossibles. Va sent hora de tirar-me a un costat i veure el voleibol de platja com a aficionat. Segurament seguix vinculat al meu esport a Castelló, però són més de 20 anys en l’esport d’elit”, ha dit sense amagar que, malgrat la seua experiència, va viure el seu debut a París “amb uns certs nervis” per ser els últims Jocs de la seua vida com a jugador.
El camí de Lola Riera
Amb la motxilla també carregada d’experiència, Lola Riera va poder, primer, tornar a la Selecció Espanyola de Carlos García Cuenca; després, avançar fins a quarts de final d’uns Jocs, amb el que això suposa per a la disciplina a nivell nacional. Lola, a més, va ser una de les importants, aconseguint tants que van servir a Espanya per a superar la fase de grups, com el de la balsàmica victòria davant Gran Bretanya. No obstant això, el seu camí a París va ser dur: “Va ser lluitar contra el que m’havien dit que no es podia fer, va ser un extra de motivació tornar a la Selecció. Valia tot per a estar a París”, ha admés.
Ara, com la resta d’esportistes valencians, Lola necessita desconnectar: “Necessite un període de reposar tot el que ha passat. En 15 dies comence la lliga amb Complutense i vull trobar-me bé. Quant a la Selecció, veurem. Quatre anys fins a Los Angeles són molts i hi ha altres objectius més a prop”, va apuntar respecte a la possibilitat de complir un altre cicle.
Cinc herois, cadascun amb el seu sacrifici i el seu èxit a l’esquena, que la Fundació Trinidad Alfonso ha premiat amb un reconeixement “no per uns resultats concrets, sinó per l’important que és compartir el camí”, va recordar el director de la Fundació, Juan Miguel Gómez. “Considerem propis tant els seus èxits com les seues decepcions, este acte no és per un fet puntual. El lema de ‘Chapeau’, amb tots els esportistes FER que van estar en els Jocs Olímpics, reflectix el valor que té la seua presència”, va agregar al mateix temps que va desitjar “la millor de les sorts” als valencians que es troben competint en els Paralímpics de París.
