Els esportistes paralímpics Ricardo Ten, Kike Alhambra, José Antonio Marí i Héctor Catalá han sigut reconeguts pels seus èxits i el seu esforç
Ricardo Ten i la seua històrica col·lecció de medalles, Kike Alhambra després del seu debut paralímpic estel·lar, José Antonio Marí amb un altre bronze en la motxilla, i Héctor Catalá, que continua sent un referent del triatló nacional malgrat una avaria en el seu tàndem que li va fer abandonar en el tram de ciclisme. Són els quatre esportistes adaptats que han exhibit en la seu de la Fundació Trinidad Alfonso els seus èxits en els Jocs Paralímpics de París 2024.
A més d’ells, altres nou figures del Projecte FER, iniciativa de suport a esportistes impulsada per la Fundació que presidix Juan Roig, van participar en un certamen paralímpic que va clausurar diumenge passat amb un botí oficial de 40 medalles per a la delegació espanyola. D’elles, sis van tindre segell valencià. És per això que el director de la Fundació Trinidad Alfonso, Juan Miguel Gómez, ha acollit als quatre esportistes en el seu primer acte públic des que aterraren en la Comunitat Valenciana. “Amb este acte tanquem el cercle dels Jocs, reconeixent a un grup d’esportistes i sense oblidar-nos dels 36 del Projecte FER que han estat a París. Sentim com a pròpies les seues alegries i les seues decepcions”, ha dit el director per a arrancar l’acte de benvinguda.
Ricardo Ten: onze medalles en set Jocs Paralímpics
La història de superació de Ricardo Ten és arxiconeguda, però no deixa de sorprendre la forma en la qual se supera a si mateix en cada cicle olímpic. Des que debutara a Atlanta’96, l’ara ciclista valencià -es va penjar set medalles com a nadador en cinc Jocs- compta onze preseas en el seu medaller particular. Tres d’elles han sigut conquistades a París, on Ricardo ha firmat, probablement, la millor participació paralímpica de la seua carrera amb 49 anys: “Estos han sigut especials per la proximitat, per la gent que ha pogut acostar-se a veure’ns, però guarde moments molt especials de cadascun dels Jocs en els quals he estat. Haver disputat punts et dona una perspectiva molt gran. A Atlanta érem totalment desconeguts, però l’esport paralímpic ha anat creixent i el treball d’institucions com la Fundació ha provocat que es pose en valor tot el que fem”, ha comentat el ciclista.
I és que els de 2024 han sigut els seus sèptims Jocs. Ha aconseguit erigir-se com a campió paralímpic en ciclisme en ruta, en la prova de la contrarellotge individual MC1, la que havia preparat amb més manyaga. Amb eixe títol es lleva definitivament l’espina de Tòquio, on va poder aconseguir el bronze en el velòdrom, però no en la ruta. Però a més va obtindre altres dos metalls en pista: el de plata en la velocitat per equips i el bronze en la persecució individual. Amb eixe trio de colors, Ten sembla esgotar els reptes del seu longeu camí en l’esport i, malgrat la “nebulosa” de la seua resposta sobre si estos han sigut els seus últims Jocs”, no descarta estar a Los Angeles: “Tinc una certa edat o a no gaire tardar he de dir adeu a l’esport. No estic preparat per a això encara. Ha sigut una temporada increïble i intentaré continuar gaudint-ho. Los Angeles? Qui sap… No ho descarte”.
Ricardo Ten vol tancar el cercle. D’aquell #xiquet de 9 anys que, acabat d’eixir de l’hospital després del seu accident, es va enamorar dels Jocs de Los Angeles 84, a poder retirar-se de nou a la ciutat estatunidenca. “Hi ha moltes medalles que tenen molt valor, però sempre em quede amb els moments que m’han fet mal més, els que realment t’ensenyen, aquells en els quals penses que has d’esforçar-te més. A Tòquio estava millor preparat que a París, i és ara quan s’han donat les circumstàncies”, ha dit un dels millors esportistes adaptats de la Comunitat.
Kike Alhambra: el futur a les seues mans
Un altre dels grans triomfadors valencians de la cita va ser un Kike Alhambra el debut del qual va ser tot un èxit. Ja en la seua primera prova, en el matí el primer dia de competició en la piscina de la Port de la Chapelle, el nadador de Paterna va impressionar ficant-se en la final dels 100 metres papallona. I, encara que ell esperava penjar-se una medalla tan sols al costat del relleu nacional, eixa #vesprada va ser gloriosa. Va acabar tercer i va firmar el seu primer bronze a París, un metall que anava a precedir al que també va certificar en la seua última aparició, en eixos relleus de 4×400 metres lliures.
Kike ha explicat com va ser eixe llarg en què va aconseguir el bronze individual: “No tenia ni dea de com anava l’ucraïnés, estava a tres carrers i la vista em dona per al que em dona… Em vaig fixar en el francés, que anava més ràpid. Sabia que la meua única opció era anar a mort pel qual tenia al costat”, ha assegurat el joveníssim nadador, de 20 anys, que confirma que pensa a estar a Los Angeles per a continuar acumulant medalles: “Intentaré arribar i superar els resultats d’estos Jocs”.
José Antonio Marí, clau per a la natació nacional
Als seus 35 anys, José Antonio Marí és, a més d’un dels esportistes adaptats més il·lustres del Projecte FER, un dels homes clau per a la natació espanyola, la disciplina més llorejada a París 2024. Van ser 15 les medalles que Espanya va sumar en l’aigua i, en una d’elles, Marí va ser clau. Va ser part imprescindible perquè el relleu mixt de 4×400 estils competira en la final de la prova i pujara al tercer calaix. Es va sacrificar per l’equip, perquè va haver d’acceptar un canvi en l’estratègia darrere de buscar la medalla en la #vesprada del passat dilluns 2 de setembre. No obstant això, la seua experiència ha sigut un grau fonamental per a l’èxit del país en la piscina. “Ha sigut una recompensa molt important després de 12 anys de la meua primera medalla paralímpica, però sempre he tingut esperances de pujar al podi. A Rio i Tòquio vaig estar molt a prop. Mai he perdut la il·lusió, sempre m’he sacrificat per a intentar aconseguir-ho. Esta medalla és una recompensa a tota la meua carrera”, ha traslladat el valencià.
Respecte al paper paper de la natació espanyola en estos últims Jocs, Marí ha destacat que “ha sigut important en els paralímpics perquè estos anys han començat a estrényer la gent jove com Kike”. I, a més, tampoc renúncia a Los Angeles, encara que vol anar “any a any”: “Des de fa uns anys, pense temporada a temporada. Em prendré unes merescudes vacacions i veurem com em trobe. L’any que ve, hi ha Mundial. Eixe serà el meu objectiu”.
Héctor Catalá, un lluitador sense igual
Mentrestant, el triatleta Héctor Català va quedar amb la mel en els savis. En una competició de triatló que va patir diverses modificacions d’horari, l’esportista de Serra va passar el glop més difícil de la seua carrera: en el segment de ciclisme, quan es trobava en plena remuntada i acariciava les posicions de medalla, una avaria en el seu tàndem li va fer abandonar. La desolació de Catalá, consolat pel seu guia, era visible: “Se m’ha trencat el tàndem, però també l’ànima”, deia després d’abandonar per primera vegada en la seua carrera. Està recomposta? “Està un poc menys trencada. Per a recuperar-la, es necessita temps i entrenar”, ha trasllat l’esportista, que s’ha emocionat per la crida de la Fundació malgrat no aconseguir medalla: “Que jo siga #ací hui té molt significat. Tots sabem el ‘resultadistes’ que són les institucions, però esta visita és un exemple de l’aposta per la Cultura de l’Esforç”.
Catalá té, este dissabte, el Campionat d’Espanya de Triatló Adaptat a València. I, encara que assegura que no que res traurà l’espina de París -“perquè, en realitat, és una espasa”-, és el primer pas per a recuperar-se mentalment: “La plata de Tòquio es va atenuar molt ràpid, i això s’atenuarà també. La vida no comença i acaba en els Jocs”, ha afirmat l’atleta FER, que s’inspira “en l’exemple de Ricardo Ten” i que tindrà al famós triatleta Diego Méntrida com a guia en l’esdeveniment de València este cap de setmana.
