Quique Llopis i Eusebio Càceres s’han erigit com les grans baluards de la Comunitat de l’Esport en l’europeu d’atletisme que s’està disputant a Munic.
Llopis anava amb retard. Mentre tothom volava, ell encara anava agafant ritme després de la lesió. Però l’atleta del Gandia Alpesa va arribar pletòric al Campionat d’Europa de Munic. En la semifinal -es va deslliurar de les sèries per la seua marca- va donar una punyada en la taula: 13.30 (-0.3), que és una nova marca personal que li eleva ja al tercer lloc del rànquing espanyol de tots els temps. Només per darrere del plusmarquista Orlando Ortega (13.04) i del flamant campió d’Europa, Asier Martínez (13.14). En la final, un colp en la segona tanca amb el francés Sasha Zhoya va frustrar totes les seues opcions, reals, de lluitar per les medalles i es va haver de conformar amb un seté lloc (14.81) que li sap a molt poc.
“Em vaig content per la marca i trista per no haver pogut demostrar el meu potencial en la final. Però necessitava sentir que podia estar en l’elit, corrent amb els millors, i a Munic ho he aconseguit. En les semifinals m’he vist que era primer i m’he relaxat en les dues últimes tanques. En la final he tingut un colp fort amb el francés i ja està. Són coses que tenen les tanques i ja vaig per més”, va explicar el pupil de Toni Puig en acabar la carrera.
Eusebio, per part seua, es va quedar abatut i, de nou, a molt pocs centímetres d’aqueix gran resultat que mereix. L’atleta d’Onil és un tipus molt esportiu i molt cabezón, i cada vegada que es quedava a les portes del podi responia que els altres havien sigut millors, però que ell no s’anava a rendir. Fins a Munic, fins a un Europeu on les medalles estaven clarament a l’abast de la seua potencial -plata i bronze en 8,06-, i per això va eixir totalment afonat de la pista d’un Estadi Olímpic amb desenes de milers d’espectadors gaudint d’una vesprada d’atletisme vibrant.
L’atleta d’Onil es va quedar amb un altre quart lloc. La punta. Un salt de 7,98 (+0.2) que li va deixar clarament insatisfet. Ell va abandonar la pista convençut que era cinqué, però després es va anul·lar un salt d’un dels medallistes i va pujar a la quarta plaça, la seua posició maleïda. “El que em faltava, ja ho tinc en totes les competicions possibles”, comentava amb sorna mentre eixia de l’estadi al costat d’Héctor Santos.
El comentari, ple de bilis, és perquè Càceres, de 30 anys, mai ha pujat, malgrat la seua inqüestionable qualitat, al podi d’un dels grans campionats i, en canvi, s’ha recreat en els quarts llocs: quart en els Jocs de Tòquio, quart en el Mundial de Moscou, quart en l’Europeu de Zuric i quart en l’el Europeu sota sostre de Glasgow.
El pupil de Juan Carlos Álvarez reconeixia que aquesta vegada estava tocat: “No sé explicar-ho. Em fot ser tan dolent a vegades. Sé que la meua condició física és increïble, però quan li pegava foc al cos s’anaven els salts per a tots els costats, i sense més. Totes han sigut oportunitats perdudes, però no sé què pensar. Continuen sent millors que jo. Aquesta vegada sentia que ho tenia ací i se’m continua escapant. La diferència és que sempre m’he vist capaç de tot però ara mateix no ho puc pensar. Aquesta vegada m’ha pegat més i em costarà. Em fot molt”.
Al costat d’ells dos, Laura Méndez va competir en Marató, on l’equip espanyol va aconseguir la medalla de plata per equips, si bé és cert que per a aqueixa classificació comptaven les tres millors marques de les espanyoles i la seua no va comptar, ja que va ser la quarta.
