“Viatge a Armènia amb la màxima de les motivacions i de les il·lusions. Necessite tornar a aconseguir, de nou, un gran resultat. Sincerament, crec que m’ho meresc per haver superat moments de molt de sofriment en els últims temps. Ja està bé de tant d’infortuni”. Són paraules de José Quiles (Elda, 24 anys) dies abans d’afrontar el Campionat d’Europa de 2022. El púgil alacantí es retrobava amb el seu torneig fetitxe. En l’edició de 2017, celebrada a Ucraïna, va aconseguir, amb només 19 anys, la medalla de bronze. En l’edició de 2020, desenvolupada a Londres i interrompuda per l’inici de la crisi sanitària del covid-19, va aconseguir el passaport per a disputar els Jocs de Tòquio.
L’esportista de la Comunitat de l’Esport encreuava els dits perquè, aquesta vegada, les desgràcies passaren de llarg. Per unes raons o altres, Quiles havia encadenat molts episodis adversos. Sobretot, durant l’any passat. El primer gran colp ho va patir al maig, dos mesos abans dels Jocs Olímpics. Va haver de passar, fins i tot, pel quiròfan després de trencar-se el bíceps del seu braç esquerre. Va arribar a Tòquio mancat de preparació i ho va acusar. El segon va arribar a l’octubre. Només set dies abans del Campionat del Món a Belgrad, es tornava a partir el bíceps. Aquesta vegada, al braç dret. En aquest cas, ni tan sols va poder acudir al certamen mundialista.
Ara, tot ha eixit quasi perfecte. Encara que es va quedar a les portes del títol, Quiles (categoria de pes de menys 60 kg) torna d’Armènia amb una medalla de plata molt meritòria. De gran simbolisme. Amb el pas dels dies i les setmanes, encara li concedirà més valor. Sobretot, i més enllà del trofeu material, el púgil ha tornat a gaudir sobre el ring. Ha recuperat la seua millor versió i, per tant, ha recobrat confiança, autoestima, seguretat. En suma, l’esportista alacantí troba el just premi a la seua fortalesa, a la seua resistència. Després de moltes penalitats, assaboreix el principal èxit de la seua carrera esportiva.
Quin balanç fas del Campionat d’Europa? Content amb la medalla de plata o el sabor de boca és agredolça, perquè t’has quedat molt prop de ser campió continental?
Fa uns dies, llegia una entrevista a Raúl Martínez després de la seua medalla de plata en l’Europeu de taekwondo. Compartisc plenament les seues impressions. Altern moments de satisfacció amb instants de frustració. Quan aconsegueixes una final, quan et veus tan prop del títol i de l’or, perdre és dur. Però estic convençut que, amb el pas de les jornades, li donaré un gran valor a aquesta medalla de plata, tant per l’assoliment en si, com per tot el que significa.
Fa un mes i mig, en el Torneig de Romania, vas ser capaç de véncer al georgià que et va derrotar ahir en la final. Quina diferència va haver-hi entre aquell precedent i aquesta final? O simplement va ser millor i cal acceptar-ho?
Sincerament, no crec que hi haja hagut grans diferències. Tant a Romania, fa un mes, com en la final d’ahir en l’Europeu, els combats van ser molt igualats i s’han decidit per xicotetes diferències. Cap dels dos ha mostrat una clara superioritat.
Imaginem que ha sigut el millor torneig de la teua vida, no? És més, encara que en un ring és difícil gaudir, en els combats de quarts i semifinals, en els quals vas ser molt superior als teus rivals, et vam veure fins a esbossar algun somriure…
Sens dubte, ha sigut el millor torneig de la meua vida. Encara que vaig començar amb uns certs dubtes i mancat de ritme (de fet, crec que el primer combat, el de huitens de final, va ser el pitjor dels quatre), a mesura que la competició avançava, em vaig trobar més solt, més còmode, més segur. Feia molt de temps que no experimentava aquestes sensacions. Per això, la plata és molt important, per descomptat, però quasi ho és més tornar a sentir-me bé en el quadrilàter.
Aquest èxit trenca una ratxa molt complicada que ha durat quasi quatre anys. Quins van ser els pitjors moments?
Hi ha hagut moments complicats. Sobretot, per les lesions. Però, sens dubte, l’any passat va ser horrible. Em vaig lesionar d’una certa gravetat dos mesos abans de Tòquio i vaig arribar minvat als Jocs. Poc després, vaig tornar a lesionar-me una setmana abans del Mundial de Belgrad. No em podia creure tanta mala sort. Em va afectar també molt la pèrdua d’un familiar en 2019. Han sigut anys durs.
Finalment, quina és la teua pròxima competició? A més, estem a dos anys dels Jocs de París. Inevitable pensar en ells…
El pròxim torneig important és els Jocs Mediterranis a Algèria. Serà a la fi d’aquest mes. Amb ells, pràcticament, donarem per acabada la temporada. I per descomptat, com no pensaré en París 2024. Tinc en la ment els pròxims Jocs des del mateix moment en què vaig ser eliminat a Tòquio. Aqueixa espina encara fa mal. Només demane que les lesions em respecten. De la resta, m’encarregue jo.
